1995: Fundació Caixa Manresa (Crítica)

Tornar a les Crítiques

LA LLUM INTERIOR

Lluís Sanz representa dins la pintura manresana una finestra oberta a l’exterior, essencialment al mar i al pla de terra endins.

L’artista posa en joc unes convencions, les transforma i les fa seves. Amb gran discreció, barreja tradicions pictòriques de diferent filiació, l’amabilitat de la pintura mediterrània i l’austeritat de la pintura castellana, des d’una visió íntima i subjectiva que evidència, una vegada més, que la pintura no és només una qüestió d’habilitat sinó una cosa mental, un punt de vista interioritzat.

Són pintures d’amplis termes i enlairats horitzons, que tallen la composició pel punt més alt per poder concentrar així la força narrativa més a prop. La pinzellada és ampla, plana i serena, d’acord amb aquestes composicions, nostàlgiques dels horitzons de Modest Urgell.

L’empremta impressionista de Sorolla hi és evident en els temes de nens jugant a la platja, però també és palpable l’herència de Cézanne en el paisatge i, especialment, en les natures mortes, on se citen la tradició mediterrània, provençal, amb la mística castellana i l’ascetisme de Zurbarán.

A partir d’una pinzellada densa, vigorosa i contundent, capaç d’estructurar i construir, cerca la llum a través de l’opacitat dels ocres, els terrosos, els grisos i els blancs. En això, també s’apropa a la tradició de la més genuïna pintura castellana, a la sobrietat d’esperit de Benjamín Palència o de Godofredo Ortega Muñoz.

Amb els anys, aquesta síntesi ha fructificat en un major despullament en el color i la composició, palès en la presència de les barques a la platja que són, com en Dionís Baixeras, metàfores de la soledat al peu  de la llunyania de l’horitzó.

Els paisatges del Delta de l’Ebre s’erigeixen en l’autèntic corol·lari d’aquesta síntesi, i reflecteixen la llum d’aquell mar a pagès que la gent de l’interior sempre ha somniat.

Lluís Sanz encara les seves forces amb la natura, i ens recorda allò que Matisse afirmava amb convicció: “Jo no puc copiar la natura amb servilisme; em veig forçat a interpretar-la i sotmetre-la a l’esperit de la pintura”.

Pilar Parcerisas

Octubre 1995

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s